Les petites coses de la vida

Els éssers humans tenim la facultat de no adonar-nos de la vertadera realitat fins que aquesta no ens explota en la cara i ens fa reaccionar d’una manera immediata. Aquesta vegada no ha sigut menys; no he sigut capaç d’adonar-me’n del que m’estava passant fins que he sofrit en la meua propia pell les conseqüències d’estimar-te d’aquesta manera; l’enyorança que em produeix sentir l’olor que es queda a la meua roba després d’haver passat un dia al teu costat, la ràbia continguda de no poder veure’t quan més ho necessite, la incertesa de pensar que potser algun dia tot s’acabe i no podrem fer res per evitar-ho, i tot açò, unit a la distància que separa els nostres cossos. Totes aquestes coses negatives han derivat en una sola cosa positiva que fa que les demés queden sense la menor importància; gràcies a tot açò hem aprés a gaudir més dels moments que la vida ens ofereix, com el tacte de les teues mans, que acaricia amb tendresa el meu cos o quan les paraules que ixen de la teua boca aconsegueixen fer feliç a una xiqueta que només espera que aquestes paraules vagen dirigides a ella. Són petites coses imperceptibles a simple vista però tan importants com qualsevol altra.
Com a resultat: sensacions, que des de el meu humil punt de vista són l’essència de la vida; i encara que la vida de vegades no siga tan justa com ens agradaria li devem encara massa favors . Ja fa uns quants anys, un home major em va ensenyar que les coses que de veritat vols aconseguir les tens que guanyar amb esforç i constància, i que si de veritat les mereixes arreplegaràs els fruits del teu saber fer i et sentiràs orgullós del treball realitzat. Mon pare tenia raó: Les coses que semblen impossibles mai ho són. Uns quants anys després seguisc recordant eixes paraules com si algú les injectara a la meua ment cada matí abans de sortir de casa i em motivaren a seguir endavant amb tot el que estic vivint en la meua vida des de fa ja un temps. Les ganes de lluitar per la felicitat segueixen latents i la felicitat de lluitar per les ganes de seguir endavant també, en honor a aquest blog.

Eixos ulls que tant m'agraden

Magrada mirar-te als ulls quan em somrius i em dius que no tens pressa, les nits dins les quals per fi podem estar junts. Els pares diuen que som massa joves, i nosaltres, conscients de tot el que som, ens veiem obligats a acceptar-ho. No és tristesa el que puc veure als teus ulls cada vegada que dels meus llavis ixes paraules d'inseguretat, que donen pas a una llarga reflexió. Potser aquesta vegada els pares sí tinguen raó.

Per sort o per desgràcia encara no hem tingut l'oportunitat de gaudir plenament de la vida i de la sensació de recòrrer el món lliurement, però cada nit als meus somnis la vitalitat es presenta en forma de pensona per animar-me a disfrutar-la. Eixa persona eres tu.

Tenim por del futur, però no de la vida. És curiosa la manera com passa el temps. Fa apenes setze i dèsset anys que hi estem ací i han passat ràpic davant els nostres ulls, i ara, precisament ara, quan em trobe front a tu mirante als ulls, el temps sembla que s'ature per donar via lliure als sentiments i allunyar la raó per uns instants.

Després, per fi puc aconseguir desintoxicar-me d'aquesta intimidant mirada que m'atrapa i m'obsesiona i torne a ser jo. Ara sí, ara tinc la certesa què és felicitat el que veig als teus ulls.
A la fi som lliures, amor.